L’altruisme

Abigail Marsh ens explica en una de les seves conferències sobre l’altruisme com quan tenia 19 anys, en tornar a casa, va fer un cop de volant per esquiar un gos i va acabar envaint el carril contrari de l’autopista. S’aturà i pensà que anava a morir i es quedà en estat de xoc.

Tot i això, un desconegut que va presenciar l’escena no va dubtar a aturar el seu cotxe al voral, travessar l’autopista i rescatar-la. El desconegut va aconseguir posar el cotxe en marxa i portar a l’Abigail a un lloc segur. Quan es va assegurar que estava bé, el desconegut va marxar i mai més l’ha tornat a veure .

La pregunta és per què algú arrisca la seva vida per salvar la d’una altra persona que no coneix de res. Per què algunes persones ho fan constantment, altres de vegades, altres de manera excepcional i altres mai… Encara que el cost de la resposta d’ajuda sigui mínim per a elles.

Es va preguntar a diferents persones donants de ronyó per què ho havien fet, és a dir, per què havien donat un dels seus ronyons a altres persones que no coneixien de res i què pensaven que els diferenciava de la resta. Afirmaren que res, que de fet, la resposta al seu altruisme no estava en elles, ja que simplement ho havien fet per l’altra persona.

🧠 D’alguna manera havien inclòs aquest receptor anònim i desconegut de l’òrgan en el mateix cercle que el seu, l’havien confós. Per això els va resultar un acte natural… O nosaltres no ens donaríem un ronyó a nosaltres mateixos?

🧠 Des del punt de vista de les teories evolucionistes i neodarwinistes, l’altruisme no té cap raó de ser, llevat que darrere d’aquestes accions s’hi amagui algun tipus d’interès, o que benefici a persones del nostre entorn o família .

Existeix l’altruisme pur? Per a Steve Taylor, psicòleg de la universitat de Leeds, la resposta és afirmativa i la raó és la nostra capacitat d’empatia: “No hi ha cap dubte que molts actes altruistes estan motivats per la cerca de l’interès propi, ja sigui per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos o perquè ens tornin el favor en el futur“, però afegeix que és possible que tinguem impulsos bondadosos amb l’única raó de reduir el patiment aliè .

💡 En certa manera, no és només de la capacitat cognitiva que ens permet veure el món a través dels ulls dels altres, sinó que és alguna cosa més profunda que permet establir una connexió, quasi transcendental entre tots els éssers humans. L’empatia ens portaria a sentir en nosaltres part del patiment dels altres: “tots estem interconnectats” i sentim la necessitat d’alleugerir el dolor dels altres, protegir-los i promoure el nostre benestar com si fóssim nosaltres mateixos.

Els defensors de les teories evolucionistes també han tractat d’explicar l’altruisme, quan es produeix amb persones desconegudes, com una mena d’error evolutiu , alguna cosa semblant a una confusió de l’instint derivada del nostre passat com a éssers que vivien en petites tribus i amb les que compartíem una herència genètica.

💡 En les comunitats prehistòriques, en les que els llaços de consanguinitat s’estenien a quasi tots els membres que conformaven el grup, la seguretat pròpia depenia de la seguretat del grup en conjunt.

També és així com som: recordant això acumulem arguments per enfrontar-nos a aquest mirall en el qual podem veure’ns distorsionats a força de què el seu vidre només reflecteixi el nostre costat fosc, a través de la freqüència galopant amb què som espectadors d’actes de crueltat que obren i tanquen els telenotícies.

Tot i això, també som com aquelles persones que pensaren que els altres no eren menys, que eren iguals de “més” que elles mateixes.

El tres de juny de 2017, mentre mig món estava pendent del que passava amb 22 persones que corrien darrere d’una pilota, el cavaller de la trista figura, Don Quixot de la Manxa, ressuscità: ho va fer a Londres, amb un patinet elèctric en lloc de llança. Tornà a vida, per uns instants, en la persona d’Ignacio Echeverría i de la resta de valents que, aquell dia, decidiren que el seu deure era més gran que la por .

O com Florin Morariu, el forner romanès que va refugiar a dues estudiants brasileres en el seu establiment Bread Ahead per, després, sortir al carrer portant com a armes dues caixes de fusta: una li llançà al primer terrorista que trobà, la segona donant-li un cop aprofitant el desconcert i donant temps a la policia que es trobava a prop perquè li disparés .

O el taxista que va baixar corrents del taxi per protegir la vida d’una dona que estava, mai millor dir, entre l’espasa i la paret .

Aquestes són només alguns exemples d’històries d’herois i heroïnes anònims que passaran a l’oblit i que, d’alguna manera, rescaten la humanitat d’aquesta tragèdia i ens donen una esperança.

🧠 De vegades, allò que és correcte resulta heroic perquè qui està disposat a fer el que molts d’altres no fan, quan tots ho hauríem de fer. Els herois i les heroïnes que moren així li donen un sentit a la mort. Una vida que queda en els altres, perquè ells inclouen els altres en la seva identitat.

Si entenem que la psicopatia es troba a l’altre extrem de l’altruisme, entendre què caracteritza als psicòpates ens pot ajudar a entendre què succeeix. Els estudis ens diuen que aquest tipus de persona que semblen insensibles al patiment dels altres, tindrien tres característiques :

• Insensibilitat als senyals de les persones que estan en perill, com l’expressió facial de la por.
• Tenen una amígdala hipoactiva (part del seu sistema nerviós emocional no s’activa amb la mateixa intensitat).
• Tenen una amígdala més petita que la mitjana (al voltant d’un 19% més petita).

💡 Normalment, els senyals d’angoixa són una fort inspiració per l’altruisme i la compassió.

Podria doncs l’altruisme, que és el contrari de la psicopatia en termes de compassió i desig d’ajudar a les altres persones, emergir d’un cervell que també fos el contrari de la psicopatia? Una mena de cervell antipsicopàtic, més capaç de reconèixer la por de les altres persones, amb una amígdala més reactiva a aquesta expressió i tal vegada més gran de l’usual? Segons sembla, sí.

Les persones altruistes també tenen certes característiques en la seva arquitectura i dinàmica cerebral que les identifiquen: una major sensibilitat a les expressions de por i, per tant, a les demandes d’ajuda. A més, l’amígdala està formada per més cèl·lules, és lleugerament més gran i més activa.

El que caracteritza, en realitat, els altruistes i el que els fa ser tan especials és que no disposen d’un centre diferenciat en el qual estan ells i al voltant els altres, sinó que els altres formarien part d’aquest centre. Aquesta distinció impediria l’egoisme o, millor dit, l’estendria a tots .

Menys transcendentals i més conscients de l’egoisme que, de vegades, mou la nostra societat són altres explicacions des del camp de la psicologia, que han intentat explicar el fenomen de l’altruisme com una pràctica que ens fa sentir millor a nosaltres mateixos.

💡 Tot i que, de vegades, no en siguem realment conscients d’aquest benefici, també pot deure al fet que allotgem l’esperança que, algun dia, ens tornin el favor fet, com si l’altruisme fos, obligatòriament, recíproc.

Pels psicòlegs evolutius fins i tot pot tractar-se d’una manera eficaç de demostrar als altres el bons que som que, segons la teoria de l’evolució, serviria per mostrar-nos més atractius al sexe oposat i augmentar les possibilitats de reproduir-nos . En el cas de les persones LGTBIQ+ això també seria aplicable, sense el component reproductiu, és clar!

Unamuno deia que en temps de desesperança l’únic que ens pot salvar és una bogeria com la Quixotesca. Un desafiament al sentit comú per a comprometre’ns amb les causes més dignes, que són les causes perdudes. Així, potser les probabilitats d’èxit no haurien de ser les que decideixin en quines batalles hem d’emprar les nostres forces, sinó que hauria de ser la justícia que tanca aquestes mateixes batalles les que les hi doni la prioritat a unes i les hi resti a les altres.

📎 Alcaine, A. [Albert]. (2024, 07 octubre). L’altruisme. PsicoPop. https://www.psicopop.top/ca/altruisme-esperanca/

📖 Referències: