El perill de ser massa bo

Ho hem vist a Forrest Gump i a la pel·lícula de Jack Lemmon L’apartament. Aquests films ens donen l’exemple perfecte de persones que coneixem, en el llenguatge popular, com “bonassos”.

Hi ha qui té la necessitat imperiosa, fins i tot patològica, de fer el bé. En un primer moment podríem pensar que aquesta qualitat no té res de perjudicial, ans al contrari! Però no és així: ho té.

De vegades les persones volen fer el bé per sentiments morals més que per emocions ambivalents, per exemple quan fem coses perquè és “el nostre deure”. I aquí hi trobem la mala bondat, quan un confon el ser bona persona amb el fet de deixar de ser un mateix per no desobeir o per no complir les expectatives dels altres.

🧠 Fixa’t que la clau és adonar-se que el ser i el deure moral es fusionen creant una personalitat atrapada en la impossibilitat de ser el que és, sinó amb allò que ha de ser.

Però en què se sustenta la mala bondat? Bàsicament, trobem quatre pilars que segur que et resultaran familiars:

• El principi d’obediència: complir totes les demanes que els altres esperen de tu.
• El manament de portar-se bé: “portar-se bé és sinònim de desviure’s perquè tot surti perfecte i patir fins i tot l’angoixa per por d’equivocar-se”.
• L’angoixa de no ser bo: si no faig tal cosa, aquella persona s’enfadarà amb mi.
• La ira continguda: a conseqüència de practicar la mala bondat.

Xavier Guix explica que “el nostre cos és com una font d’aigua” i, per això, tot sentiment que entra ha de sortir, perquè és part del corrent emocional. Així, si aquesta ira no s’expressa per enlloc i es guarda al fons de l’armari, acabarà aflorant a la superfície en forma de malalties psicosomàtiques.

💡 Un exemple clar de com fer el bé pot perjudicar-nos la salut.

Quan un s’ha passat la vida corresponent als altres, creient que així el tindran en compte i l’estimaran, descobreix tard i malament, que ser tan bo no ha fet que l’estimin més, sinó que l’utilitzin. I quan un se n’adona, aflora de dins un sentiment d’injustícia que es resol allunyant-se del món i de les relacions: s’envelleix amb ressentiment.

Quantes vegades hem sentit a dir que cal que tinguem voluntat, sobretot per voler allò que no volem. Però ens hem plantejat que, en realitat, la voluntat no és un esforç sinó una direcció? Tot esforç té els seus límits i, quan s’arriba a un sobreesforç, cal aturar-se. Però algunes persones – sovint per una cultura religiosa que no cal que hagi estat massa intensa – han entès que res no té sentit si no ve precedit d’un gran esforç.

Com són les bones persones?

No naixem sent bons o dolents, “sinó amb el potencial d’assolir la nostra màxima realització, és a dir, per convertir-nos en la millor versió de nosaltres mateixos i la seva major expressió virtuosa és la bondat” . Val a dir que aquest procés no és lineal, és a dir, no anem “del bé al bé”, sinó que sovint experimentem el mal, i això també ens ajuda, de fet, a comprendre millor el bé.

☝🏻 Hi ha persones, però, que es condemnen a ser sempre dolentes, així com d’altres no poden deixar de ser bones.

Es podria dir que les bones persones són aquelles que:

• Aguanten estoicament.
• No deixen d’autoexigir-se.
• Eviten el conflicte.
• Viuen corrompudes per l’angoixa o la por a allò que pugui passar.

La mala bondat es forja des de la infància i té a veure amb molts factors, per exemple, si s’inculca des de menuts un sentit extrem de l’obediència. Ens eduquen en el “porta’t bé“, “sigues obedient” i “si no t’agrada, t’aguantes” sense pensar en com afectarà aquesta “domesticació” al nostre jo adult.

🧠 On està la fina línia vermella que separa aquesta obediència en la qual ens eduquen de la submissió?

La submissió i, amb ella, la complaença, és una mala interpretació de voler el millor pels altres. Podem tenir bones intencions, però acaba per perjudicar a la persona que s’oblida d’ella mateixa i es converteix en els desitjos dels altres.

☝🏻 La submissió crea dependència i una anul·lació de l’autoestima.

☝🏻 Hi ha tres símptomes que denoten submissió: l’autoinculpació (preferir autoinculpar-se que estar una estona discutint amb els altres), la dependència (i, per tant, l’obediència cega) i l’autoprivació (prioritzar sempre a l’altre o els altres renunciant a allò que voldríem).

No som massa conscients que portem a la motxilla aquests patrons i, el pitjor, ens sentim malament si no els complim. La cultura del deure està molt present a la nostra societat, i per això si no fas allò que has de fer, apareix immediatament el sentiment de culpa , i és una manera de tenir-nos una mica controlats, d’aquí al fet que molta gent fa el que fa per por a la culpa i al rebuig.

Ser molt bons pels altres a costa de perjudicar-nos a nosaltres mateixos. És per això que quan diem que algú és massa bo, el que realment expressem és que aquella persona és ingènua, massa condescendent, poc conflictiva, molt complaent i que aguanta tot el que li fotin. És a dir, que li prenen el pèl, però se sotmet a allò.

Tot i això, hem d’intentar no veure-ho de forma dramàtica sinó, més aviat, benintencionada. Val a dir, també, que “amb les millors intencions s’han fet els pitjors desastres”, que deia Oscar Wilde…

La mala bondat té tres efectes negatius:

• Les persones es mostren d’una manera enfora i d’una altra a si mateixes.
• Repressió de la ira, engolir-se l’enuig o l’enfadament. Tragar i aguantar.
• Pèrdua del desig propi: al final un ja no sap què vol per a si mateix.

Com podem ser bons “correctament”?

Com a pares hem d’acompanyar els fills, donar-los pautes i límits, però no voler-los modelar a la nostra imatge i semblança.

El truc és adonar-se que, més que ser bons, cal fer el bé. La bondat, com a virtut, cal traduir-se en acció i la seva acció és fer el bé més gran possible, començant per un mateix: respectar-se, valorar-se i estimar-se. Per això no cal voler ser bons sinó fer el bé, i això implica, de vegades, ser ferms i no obedients, com molts pares ja saben.

Aprendre a posar límits i dir “no” quan és “no” és la principal manera de mantenir-nos en l’espai “correcte” del bé. La solució demana retrobar-se amb si mateix, tenir-se en compte, definir millor quins són els límits, els desitjos i les necessitats, i qüestionar-se fins a quin punt estem donant una importància excessiva als altres.

L’abordatge que hauríem de seguir és:

• Posar límits: fins a on volem arribar i saber dir que “no”.
• No fer “sacrificis“: no posar els somnis, necessitats o desitjos darrere dels d’altres persones.
• Pensa bé abans d’oferir-te: no hem de llançar-nos a oferir ajuda, podem esperar que ens la demanin.
• Si esperes alguna cosa, sigues honest i sincer: si no ho deixem clar des del principi ens decebrem.
• Depurar la nostra “culpa”: equivocar-se és un dels peatges inevitables en el camí de la vida.

De vegades busquem la guia de la nostra vida a l’exterior, quan la brúixola està en el nostre interior. L’únic vàlid i que ens pot servir en aquests casos és aprendre de la vivència, prendre nota i reforçar les nostres pautes per intentar evitar que ens torni a passar. L’experiència ens ajuda, però els cinc punts que indico també ho faran.

📎 Alcaine, A. [Albert]. (2024, 26 octubre). El perill de ser massa bo. PsicoPop. https://www.psicopop.top/ca/el-perill-de-ser-massa-bo/

📖 Referències: