L’enfer c’est les autres

Ac escotaue esporàdicament. Dempús de hè un parelh d’ans, mensualment. Enquia hè pòqui mesi, cada setmana. Ara, era frequéncia heregue era quotidianitat. Parli des raflades e es petiti delictes. Semble que son ‘de mòda’, que dideríem, coma eufemisme.

Es bones persones, intègres, assimilades ath sistèma, apatiques, obedients, acrítiques e, açò òc, damb eth compde corrent mès o mens estabilitzat, son alèrta en sòn dia a dia, atenti, fonamentauments, entà per’mor de mantier era estabilitat des sues vides. Tanben eufemísticament, segur, pr’amor que còste pòc endonviar, ath darrèr es aparències, qu’er unic que exercita eth sòn instint d’alèrte ei era pòur de pèrder bèth privilègi.

Coma didie, era regularitat que se parle damb es convèrses quotidianes sus raflades e delictes, acostume a anar estretament restacada damb era acusacion ath collectiu immigrant coma responsables dera major part d’aguesti, e dera fervent decision de votar Aliança Catalana o bèth un des sòns congèneres ideologics.

E ben, eth qu’acuse – Sense vergonha, insolentes, segurs dera sua opinion desinformada, taxatius, prepotents — ath mencionat collectiu d’èster responsable – colpable — d’aguesti, semble èster, gratuïts e jamès frut deth besonh o desespèr, raflades e delictes?

💡 Ei eth vesin deth cincau, e era recepcionista d’otèl, e eth professor d’escòla, e eth mosso d’esquadra.

Qué an en comun aguesti perfils aparentament eterogenis? Òc, ac auetz endonviat: Toti son occidentaus. Toti s’an criat entre es luxes – qu’aué nomentam, impúdics, besonhs — des societats benestants europèes, a on les a calgut batalhar per trabalhs damb salaris generosi e pro dies festius. Non pas per s’auràn minjat ara fin deth dia, pr’amor que mos comprenam.

E ei en aguest contingent en aument de persones – que jo que, coma eri, tanben me li sabi ada eth concedir licéncies, nomentarè afectuosament representantes dera prepoténcia dera ignorància —, ei a eri, mès qu’a eth collectiu immigrant, as quali obsèrvi alarmat, quan profereixen aguestes acusacions, cargadi de certitud, exultants de considerar-se impecables, sabedors qu’eri transiten eth camin corrècte.

Eri, òc. E non pas pr’amor que damb tota probabilitat jamès heregaràn es circonstàncies de desespèr que damb tanta lleugeresa jutgen – aquera que hè que te jògues era vida entà anar tath país qu’a espetat eth tòn pendent sègles, hèt qu’a provocat qu’eth tòn país sigue enfonsat ena misèria e eth sòn subrecargat en opulència —, non pas pera brutau abséncia de empatia e era encara mès brutau incapacitat entà hèr ua lectura mès de hons, non pas pr’amor qu’era sua seguretat insulte a ua armada de sociològs e auti estudiosi que se dediquen a desentrellar es causes de complèxi fenomèns sociopolítics, non.

Çò que me semble aterridor ei era consciéncia qu’an de non èster corresponsables d’aguestes raflades e delictes que denóncien. Que considèren, d’entrada e infantilment, qu’era majoria des raflades son per gost e per malícia e non per besonh e desespèr (Com se cométer illegalitats e cercar-se era persecucion dera policia siguesse ua divertida hobby entà persones sense arren melhor a hèr). Que considèren que non les cau revisar arren des sues vides, ne èster ath cas de que li collabòren a eth, peth solei hèt d’èster integrants de plen dret d’un país benestant occidentau. Que mòstren manifèsta ineptitud entà veir es efèctes collateraus deth nòste modus vivendi, que condemne ara auta mitat deth mon ara misèria entà preservar es nòsti luxes. Que participen d’aguesta flagrant inconsciència, que serie considerat delicte grèu en ua societat mès evolucionada. E que soslinhen damb eth dit sense encuedar-se que, en aguest gèst, quate dits les soslinhen a eri.

Açò ei pr’amor que, coma ja mos arrebrembaue J. P. Sartre, L’enfer c’est les autres.

Aguest hèt, psicològicament ja coneishut – Eth principi de projeccion, que se soslinhe a trauès d’eth ara enfora aquerò que s’identifique en un madeish, mès que resulte èticament inadmissible – prenerie un caire d’estonada, se non siguesse pr’amor que orbita entorn un aute èish vertebrador, qu’excedís es pretensions d’aguest article, mès qu’ei motiu e causa deth que aguest explique:

Era absoluta manca de etica damb relacion as sòs damb qu’actuam enes nòsti dies.

“Me preocupe, pr’amor que mos auem americanitzat fòrça en fòrça pòqui ans”, me didie un amic, joen, que passèc aquiu uns mesi.
Se referie a despolhar era economia de tot contengut etic e politic.”

“Com mès sòs, melhor”. Aguest ei eth mantra que seguim toti, conscientment o inconscientment.

Qu’era acumulacion, moderada o desmesurada, per dessús es besonhs rasonables (un concèpte que hè temps qu’es occidentaus auem transformat eth sinonim d’inacabables luxes), non age cap implicacion, coma se siguesse un jòc de mainatges, que non a conseqüéncies, ei çò que mos a portat, en partida, as petites raflades e delictes, perpetradi quasi tostemp per, semble èster, immigrants, que denóncien es nòsti filàntrops e preocupadíssims peth benestar comun conciutadans, ne mès ne mens.

Damb açò, coma se ve, non digui que non i age delinquéncia mendre injustificada: digui, clara e dauridaments, que de delinqüentes tanben ac èm toti nosati. E ath respècte citi, juridicaments, er article 195, Dera omisión deth déuer de socòrs. El que no socorriere a una persona que se halle desamparada y en peligro manifiesto y grave, cuando pudiere hacerlo sin riesgo propio ni de terceros, será castigado con la pena de multa de tres a doce meses.

Peth qui non sigue guaire despert: Passar hame o non auer un tet a on dormir en plen iuèrn ei un perilh manifèst e grèu. E auer excedent ath compde bancari ei poder ajudar sense risc pròpri ne de tresaus.

Com podetz veir, èm toti, efectivaments, uns criminaus.

Ath Respècte, Eduardo Galeano a ua petita istòria, que conten eth messatge que sagi explicar. Aqueth messatge que, coma privilegiats, mos negam agressivament a veir:

“De los pobres sabemos todo: en qué no trabajan, qué no comen, cuánto no pesan, cuánto no miden, qué no tienen, qué no piensan, qué no votan, qué no creen….
Solo nos falta saber por qué los pobres son pobres. ¿Será porque su hambre nos alimenta y su desnudez nos viste?

La impunidad exige la desmemoria. Hay países y personas exitosas y hay países y personas fracasadas, porque la vida es un sistema de recompensas y castigos que premia a los eficientes y castiga a los inútiles. Para que las infamias puedan ser convertidas en hazañas, hay que romper la memoria: la memoria del norte se divorcia de la memoria del sur, la acumulación se desvincula del vaciamiento, la opulencia no tiene nada que ver con el despojo. La memoria rota nos hace creer que la riqueza es inocente de la pobreza y que la desgracia no paga, desde hace siglos o milenios, el precio de la gracia. Y nos hace creer que estamos condenados a la resignación.”

E encara, un relat d’origina taoista, que dilhèu encara sintetise mès brèvaments e claraments, que, plan segur, es nòsti respectuosos ciutadans que vo n’è parlat jamès se #en identificaràn damb eth personatge deth rei, per ben qu’es sòns actes resulten massa evidenti entà desmentir-les:

Succedic hè temps a quin lòc que sigue. Un rei nomentèc de jutge a un òme savi. Ère
un taoista. Eth rei confiaue qu’eth savi resolverie damb justícia fòrça problèmes. Eth
prumèr cas deth jutge semblaue fòrça simple. Se tractaue d’un lairon qu’auie coheissat
e siguec prenut “damb es mans ara massa”. Atau qu’eth savi condemnèc a un an de
preson ath lairon. Mès tanben condemnèc ath ric.
– Com ei açò? – Didec eth ric. Jo è estat eth damnatjat, e m’arrèstes?
– Òc arresponec eth jutge. Tu ès tan responsable coma eth, se non auesses acumulat
tantes riqueses, eth no t’a/non t’aurie panat, tota era tua acumulacion ei responsabla dera sua
hame.
Quan s’assabentèc d’açò, eth rei immediataments destituïc eth jutge, pr’amor que va
pensar atau: “S’aguest òme contunhe eth sòn raonament arribarà enquia jo.”

Eth nostrat Xavier Rubert de Ventós, ja declaraue, ath respècte, que “Era democracia ei eth Totalitarisme des Aparències” .

E er escrivan Antonio Gala, que mos deishèc recentaments, avertie que “Es privilegiats riscaràn tostemp era sua complèta destruccion abans que cedir ua minima part des sòns privilègis”.

Sigam ath cas, e qüestionem-mos jornalièraments, non siguesse cas qu’eth perilh reau, non venguesse de dehòra… Mès que lo portèssem laguens.

📎 Gallifa, G. [Guillem]. (2025, 10 febrièr). L’enfer c’est les autres. PsicoPop. https://www.psicopop.top/oc/lenfer-cest-les-autres/

📖 Referéncies: