Guillem GallifaHi ha les dretes, i hi ha les esquerres. El capitalisme, d’una banda, i el menys exitós però encara
vigent comunisme, de l’altra. Hi ha el masclisme, que està en hores baixes, i a l’altra banda el
feminisme, amb un poder mediàtic creixent. Uns són partidaris d’una Europa unida, altres discorren que fóra preferible una de fragmentada. Política, societat, sexualitat, ecologia… Sembla que, absolutament res que sigui relatiu a la vida humana, escapa al singular moviment pendular de les ideologies contraposades.
Ara bé, alguna vegada ens hem parat a pensar, no sobre la ideologia d’uns i altres, sinó sobre la
mateixa naturalesa de les ideologies? Per què seguim ferventment un sistema d’idees, i en descartem o rebutgem uns altres? La ciència i la psicologia moderna ens demostren, reiteradament, que la realitat sempre abasta infinitament més del que podem encaixonar en un grup d’idees curosament seleccionades per reforçar els nostres plantejaments.
Una anècdota atribuïda a Plató ens parla que aquest, passejant un dia per la platja, va veure el també filòsof Diògenes el cínic, el qual estava omplint, reiteradament, un vas d’aigua del mar i dipositant-ne el contingut a la sorra. Quan el va veure, coneixedor de la seva fama de personatge estrany i heterogeni, Plató es va adreçar a Diògenes, preguntant-li quina era la finalitat de tan singular tasca.
Diògenes va respondre-li que tenia la intenció de buidar el mar d’aigua. Naturalment, Plató va veure confirmada la seva sospita: es tractava d’una beneiteria més del mal anomenat filòsof. I li respongué condescendentment sobre la impossible magnitud de la seva presumpció. “Però si tu intentes encapsular la realitat en unes quantes idees i teories…què m’has de dir a mi?”, expliquen que va ser la resposta del cínic.
I en una línia similar, Anthony de Mello ens explica, en un dels seus inefables i extraordinaris reculls de relats, la següent història: El Mestre no era aliè, certament, a tot el que passava al món. Quan li van demanar que expliquésun dels seus aforismes preferits, ‘No hi ha res de bo ni dolent; és el pensament el que ho determina’,i tot seguit va dir:- No heu observat que el que la gent diu ‘congestió’ en un tren, es converteix en ‘ambient’ en una discoteca? I per il·lustrar el mateix aforisme va explicar un dia com, de petit, havia sentit al seu pare, un famós polític, criticar severament a un membre del seu partit que s’havia passat al partit contrari. – Però, pare, si l’altre dia no feies més que elogiar un home que havia deixat el partit contrari per passar-se al teu… – Veuràs, fill, has d’aprendre com més aviat millor, aquesta importantíssima veritat: els que es passen a l’altre partit són traïdors; els que es passen al nostre, són conversos. Com és possible que la Laia tingui la mateixa quantitat i solidesa d’arguments que en Martí, si pensen de manera totalment oposada? Com és possible que cadascun estigui tan i tan convençut que les seves dades són les fiables, i que les del seu interlocutor no són sinó un sac de fal·làcies, demagògia de baix perfil i tergiversacions de la veritat?
El Kena Upanishad, un antic text de l’Índia, diu que la saviesa comença quan hom deixa de mirar el que pensa la ment, i comença a fixar-se en allò que fa que la ment pensi. Pensem-hi, si us plau, pensem-hi. Que des d’Aristòtil fins a Einstein, una llum intermitent al llarg de la història ens segueixrecordant que això de la perspectiva, l’equilibri i el punt mitjà, cal considerar-ho amb calma i paciència, abans d’entregar-nos irreflexivament i enervadament a la primera ideologia que complagui les nostres tendències i els nostres sentits.
