És una paradoxa que una persona egoista sigui més feliç que una que és altruista. Això és un reflex del món cruel en el qual vivim, on estem forçats a mirar el nostre interès com un instint de supervivència.
Tota la raó. s’està educant a la societat que sigui més competitiva i des de petits, que no sigui altruista i que si trepitges al del teu costat, millor i tot. En definitiva el què dius tu. Instint de supervivència fins al límit.
El millor és que quan poses límits i els que abans “reien i ara s’enfaden” és quan descobreixes que “per la pela balla la gitana” o que això sí que és donar una gla per fer cagar un roure.
Obre un “meló” interessant, l’article! Tal com assenyales, l’ésser humà està compost d’una infinitud de variables, a més d’estar en constant dinamisme, per tant, categoritzar la bondat i la maldat en termes definitius sempre sol precipitar-nos a biaixos cognitius diversos. Èn aquest sentit, Sèneca, a les seves cartes a Lucili, indicava que ‘Observar el món en termes de “bo” i “dolent” és senyal d’infantilisme’.
Posant-nos metafísics, hi ha un relat de De Mello que explica:
Els deixebles van quedar desconcertats quan van sentir el Mestre dir que el mal, vist des d’una perspectiva més elevada, és bo; que el pecat és una porta d’accés a la gràcia. Aleshores els va parlar de la història de Cartago, una mena d’espina clavada a la carn de l’antiga Roma. Quan Roma, finalment, va arrasar Cartago, es va relaxar, es va afeblir i va iniciar la seva decadència. «Si desaparegués tot mal», va concloure el Mestre, «l’esperit humà s’acabaria podrint».
Molt d’acord amb l’apunt d’assenyalar l’obediència extrema, i afegiria, acrítica, com a factor de risc. En aquest sentit, la psicologia descriu ‘la indefensió apresa’, un procediment pel qual diverses institucions, a força de silenciar, ensenyen a l’individu a reprimir-se davant tot tipus d’imposicions i injusticies, fins que aquesta es torna una conducta mecànica, de diària resignació.
Ecoisme i narcisisme: molts d’aquests casos venen perquè, amb anterioritat, algun/a desgraciat/da els ha convençut que no poden ser estimats per si mateixos, sinó per allò que ofereixen als altres. Com explica l’article, tard i malament s’aprèn que no és tant ser “bo” com ser “just”, primer de tot, amb un mateix.
Tot això està molt bé, però de vegades, simplement, sembla que no hi ha opcions. Parlar en general està bé, per ull viu en simplificar-ho tot massa, perquè pot generar frustració i desesperança.
És una paradoxa que una persona egoista sigui més feliç que una que és altruista. Això és un reflex del món cruel en el qual vivim, on estem forçats a mirar el nostre interès com un instint de supervivència.
Tota la raó. s’està educant a la societat que sigui més competitiva i des de petits, que no sigui altruista i que si trepitges al del teu costat, millor i tot. En definitiva el què dius tu. Instint de supervivència fins al límit.
L’altruisme enriqueix, en primer lloc, a la persona altruista i, en segon lloc, a qui rep la seva feina.
L’egoisme és primer jo, després jo i sempre jo. Aquest egoisme no és capaç de donar res, no és capaç d’estimar i no és capaç de ser feliç.
Aprendre a posar límits i dir “no” quan és “no” és la principal manera de mantenir-nos en l’espai “correcte” del bé …
Una bona frase per reflexionar, ja que no és gens fàcil quan ets adult i més quan t’enfrontes en situacions compromeses o moments delicats.
El millor és que quan poses límits i els que abans “reien i ara s’enfaden” és quan descobreixes que “per la pela balla la gitana” o que això sí que és donar una gla per fer cagar un roure.
Obre un “meló” interessant, l’article! Tal com assenyales, l’ésser humà està compost d’una infinitud de variables, a més d’estar en constant dinamisme, per tant, categoritzar la bondat i la maldat en termes definitius sempre sol precipitar-nos a biaixos cognitius diversos. Èn aquest sentit, Sèneca, a les seves cartes a Lucili, indicava que ‘Observar el món en termes de “bo” i “dolent” és senyal d’infantilisme’.
Posant-nos metafísics, hi ha un relat de De Mello que explica:
Els deixebles van quedar desconcertats quan van sentir el Mestre dir que el mal, vist des d’una perspectiva més elevada, és bo; que el pecat és una porta d’accés a la gràcia. Aleshores els va parlar de la història de Cartago, una mena d’espina clavada a la carn de l’antiga Roma. Quan Roma, finalment, va arrasar Cartago, es va relaxar, es va afeblir i va iniciar la seva decadència. «Si desaparegués tot mal», va concloure el Mestre, «l’esperit humà s’acabaria podrint».
Molt d’acord amb l’apunt d’assenyalar l’obediència extrema, i afegiria, acrítica, com a factor de risc. En aquest sentit, la psicologia descriu ‘la indefensió apresa’, un procediment pel qual diverses institucions, a força de silenciar, ensenyen a l’individu a reprimir-se davant tot tipus d’imposicions i injusticies, fins que aquesta es torna una conducta mecànica, de diària resignació.
Trobo a faltar que no es parli de l’ecoïsme i no s’expliqui que la gent que intenta complaure tothom és perquè venen d’un rebuig continuat.
Ecoisme i narcisisme: molts d’aquests casos venen perquè, amb anterioritat, algun/a desgraciat/da els ha convençut que no poden ser estimats per si mateixos, sinó per allò que ofereixen als altres. Com explica l’article, tard i malament s’aprèn que no és tant ser “bo” com ser “just”, primer de tot, amb un mateix.
Tot això està molt bé, però de vegades, simplement, sembla que no hi ha opcions. Parlar en general està bé, per ull viu en simplificar-ho tot massa, perquè pot generar frustració i desesperança.
En euskera “home” es diu “gizon“, que es tradueix com a “ser viu bo“.