Quantes vegades hem mirat algú i hem exclamat: “Jo estic molt millor!” Però aquesta percepció és real?
En el moment que ens mirem al mirall es projecta la nostra silueta de forma real i objectiva, però la imatge corporal que cadascú té de si mateix depèn de les “ulleres” que ens posem per a veure-ho.
Cal diferenciar el com som i el com pensem que som. Les persones som una barreja de psíquic, biologia i socialització amb un polsim de raciocini, que ens diferencia d’altres animals.
Més enllà del físic, funcionem amb una part intel·lectual formada per idees, creences i pensaments i una altra part amb emocions. A més a més, el cos físic com a tal. La personalitat és el “com som”, la mescla de les actituds, les idees sobre nosaltres mateixos i de l’entorn, els sentiments i la manera d’actuar .
Però això no és tot: també hi ha el que pensem que som, les nostres pròpies idees, creences i opinions sobre nosaltres mateixos, construïdes a partir de la percepció d’allò que el nostre cervell interpreta del món amb què ens relacionem.
I la paraula clau directament relacionada amb l’autoimatge és la d’autoestima: com més autoestima, millor autoimatge corporal. Moltes vegades tendim a ser perfeccionistes posant a prova parts físiques del nostre cos o mentals, i sovint no sabem ben bé la raó del perquè ho fem.
Per acabar-ho de complicar encara més, hem de recordar que els paràmetres socials de “bellesa” no són una realitat, si bé és fàcil caure en el parany d’acceptar-los sense més ni més, sense qüestionar-los, i això ben segur ens generarà una imatge negativa de nosaltres mateixos, més encara si la nostra autoestima és baixa o està danyada.
Quins factors hi juguen un paper important?
L’educació i el medi en el qual hem nascut és força important: l’estil amb què vam observar que els nostres pares parlaven sobre si mateixos contribueix a tenir un disseny major o menor d’exigència de la nostra autoimatge.
La genètica pot tenir-hi també alguna cosa a dir: “heretar” una personalitat amb tendència a veure la realitat de manera més objectiva i pràctica enfront d’un pensament distorsionat, per exemple.
El fet de comparar-nos amb els altres és una psicotrampa per la nostra autoestima, no només perquè en sortirem mal parats sinó que les comparacions no poden utilitzar-se com a bares de mesura.
El que projectem als altres, és a dir, la nostra imatge pública, contribueix a ser un pilar o una mina per la nostra autoconfiança.
Els rols socials també reforcen la nostra autoimatge, encara que pot ser una altra trampa social per convertir-nos en corredors de maratons de l’autoexigència si no en som conscients.
Però el factor més important és com ens identifiquem amb nosaltres mateixos, el que marcarà que la nostra autoimatge sigui positiva o negativa.
L’edat com a número
L’edat mental lluita contra l’edat cronològica, per això hi ha persones amb una edat “numèrica” alta que es veuen més joves del que són, i en mirar-se al mirall o a les fotografies no es reconeixen. Això és perquè la seva mentalitat i la seva manera d’interpretar el món i les situacions del dia a dia, de manera optimista, les ha dut a l’eterna joventut.
Però és cert que això no depèn només de la nostra voluntat: un estudi de la Universitat de Waterloo al Canadà afirma que les persones més grans tenen més dificultats que les joves per distingir l’ordre en què succeeixen els esdeveniments en el temps , ja que amb l’edat es distorsiona el processament de la informació, sobretot el concepte de temps.
A partir dels 50 el desig mateix de “parar l’edat”, pot fer-nos fer que pensem que tenim menys anys que els reals, igual que quan un julivert d’institut vol aconseguir la seva independència el més de pressa possible i pot percebre que té més edat de la que realment té.
Percebem els canvis de manera més contundent en els altres, el que té a veure amb la nostra autopercepció interna.
Però juguem amb una doble vara de mesurar: per una banda, hi ha la percepció subjectiva (que ens atribuïm a nosaltres mateixos) i per l’altra la percepció objectiva (la que utilitzem per observar als altres). Això rau a la tendència generalitzada de la por d’envellir, que associem amb la mort: si és l’altre qui envelleix nosaltres ens quedem tranquils. És un mecanisme de defensa per no trobar-nos amb la consciència d’una realitat que fa mal i fins i tot un factor de protecció específic enfront de trastorns afectius com la depressió . Però socialment també obeeix al discurs d’associar el jove amb la bellesa i el pas dels anys com una cosa negativa i menys atractiva.
Sentir-nos més joves del que som ens fa actuar com si ho fóssim de veritat , i això contribueix a reforçar la nostra autoestima, a tenir una actitud més positiva i conseqüències positives a la nostra vida .
Si la vellesa no tingués un valor negatiu, no hi hauria necessitat de dir que et sents més jove.
Finalment, l’edat no només està “flotant” en el nostre cervell, sinó que es pot palpar: un equip d’investigadors sud-coreans va examinar el cervell de 68 adults majors saludables i va descobrir que aquells qui se sentien més joves, tenien una substància grisa més gruixuda i havien sofert un menor deteriorament relacionat amb l’edat .
Com creus que tens la teva substància grisa?
📎 Alcaine, A. [Albert]. (2024, 05 agost). Ens veiem més joves del que som?. PsicoPop. https://www.psicopop.top/ca/ens-veiem-mes-joves-del-que-som/amp/
📖 :
D’acord, ho compro… Però l’edat va més enllà en qüestions relacionades, per exemple, amb el desenvolupament de tasques de precises la presa ràpida de decisions, com és conduir. En aquests casos penso que no n’hi ha prou amb un tema d’actitud, sinó que calen eines – que n’hi ha – d’entrenament cognitiu (el que es coneix popularment com “brain training”).