Albert AlcaineA través de Gent tòxica descobrim deu tipus de persones que lluny d’aportar relacions saludables, més val mantenir lluny de la roba.
Stamateas ens presenta, en primer lloc, els meteculpas: la culpa és un dels sentiments més negatius que pot tenir l’ésser humà i també és una de les maneres més utilitzades per a manipular els altres. La culpa ens paralitza, és venjança, emprenyament i boicot contra un mateix.
La culpa és la diferència entre allò que vaig fer i allò que hauria d’haver fet, entre allò que vull i allò que hauria de fer.
Aquest tipus de persones et faran sentir que no ets mereixedor de beneficis, et demanarà explicacions per tot, “tu no pots, mai seràs prou bo per aconseguir una meta”. Malgastem més hores intentant conformar i agradar als altres que d’ocupar-nos de les nostres vides. Són culpes alienes generadores d’insatisfaccions contínues.
Si t’has equivocat demana perdó, mereixes ser feliç i no vulguis canviar a ningú: només canvia qui decideix canviar.
També trobem l’envejós. L’enveja és una emoció que no només implica anhelar allò que té l’altra persona, sinó que et col·loca en un pla de continuada insatisfacció i de queixa permanent, emocions que lentament ens destrueixen.
L’enveja és un sentiment destructiu d’algú que pretén prendre allò que tu has conquerit.
Quan et diuen “això que et dic no és per criticar-te” o “t’ho dic, però no per fer-te mal” és perquè et volen eliminar. Quan la teva estima i el teu “jo” estiguin segurs de les seves capacitats i habilitats, quan hagis determinat que res et mourà de l’objectiu a seguir, res més et despertarà enveja.
L’enveja no té sexe, viu en la murmuració, el xiu-xiu… Ens transforma en éssers intolerants respecte a l’èxit dels altres. Si mires l’èxit d’algú, mira’n també el sacrifici, la constància i el preu que es paga pel treball, l’esforç i millorar-se una mica més cada dia. No envegis: admira! No miris el final del procés, sinó el procés en si.
Valora el fet que et tens a tu mateix, no esperis res de ningú, trenca els teus límits, baralla’t només per allò que val la pena, pren-te temps per a descansar, busca consells de gent sàvia i demostra l’amor i la tendresa a qui estimes.
El desqualificador diria coses com “quina feina més ben feta! Llàstima que l’hagis lliurat tard!“. Moltes persones perden el temps intentant desqualificar tots aquells que es troben al seu costat: té per objectiu controlar la nostra autoestima, fer-nos sentir petits, malament davant els altres perquè d’aquesta manera pugui brillar i ser el centre de l’univers.
Els desqualificadors tenen una doble especialitat: t’endiosen avui i demà et baixen del pedestal en un instant, així et desestabilitzen i et roben els teus somnis. La idea és que visquis desconfiat, et trobis insegur i depenguis de les seves paraules i opinions.
Els identificaràs perquè juga el paper d’amic, de company, fingeix estar interessat en allò que fas, és irònic i sarcàstic i viurà analitzant amb lupa per a veure amb detall els teus defectes per tal d’utilitzar-los a favor seu. Es prendrà temps per saber com ets, a poc a poc trobarà la manera de complaure les teves necessitats, oferir-te pau perquè un cop li donis tota la teva confiança, siguin les teves paraules i decisions les que tinguin poder i pes sobre la teva vida. Llavors dubtaràs de les teves capacitats.
No el contradiguis, no t’enfrontis a ell en públic i aprofita-t’hi: no siguis el seu amic, simplement apropa’t perquè no et fereixi. Mira’l i somriu: així prens el control d’una manera molt senzilla de la situació. No és fàcil, però és possible, i tant!
L’agressiu verbal és una persona difícil, complicada… Tenen una paraula preferida: “no“. És mordaç, intimidador i ofensiu. Exerceix el seu poder. A través de crits, incontinència verbals, maltractament verbal i la desvaloració continuada de les persones. Et farà sentir poca cosa, incapaç, dèbil i insegur.
L’objectiu de l’agressiu verbal serà confondre’ns, fer passar el que és normal per anormal i al contrari.
Recorda que un violent verbal sempre estarà a la defensiva, sap que no és estimada ni acceptada, per això intentarà demostrar l’emprenyament i ressentiment cridant l’atenció amb ira, i intentarà per tots els mitjans fer-te part de la discussió.
Et diran: “A mi ningú em diu allò que he de fer, jo tinc la meva visió“. Intentarà fer-te sentir que ets part de la guerra que ell ha començat i intentarà portar-te al seu camp de batalla.
Quan t’agredeixin, contesta alguna cosa incoherent i no donis valor a l’agressió: “Vas molt mal vestit!” i li respons: “Ja ho deia la meva padrina, tan va el càntir a la font que al final es trenca“, i si et contesta amb un “Què vols dir?” li repliques “Ja ho entendràs, pensa-hi“. Què et diu que “Estic fart de les teves ineptituds!” doncs li contestes “Aigua que no has de beure, deixa-la córrer, com deia el meu pare“.
Si t’ofens, t’allunyes dels teus objectius. Si et concentres en les emocions i en els altres perdràs de vista la teva fita. Sigues indiferent, com si no existís. No prenguis cap decisió sota pressió, tristesa o ira: pensa i després actua.
S’aixeca el teló: ficció o realitat? En algun moment de la vida tots utilitzem una màscara, de vegades preferim utilitzar màscares, simular i no mostrar-nos tal com som. El fals l’utilitza de forma permanent.
Hi ha màscares de poder, de superioritat i de víctimes.
Ull viu, perquè les màscares acaben adherint-se a la pell, i quan això passa cada vegada les necessitem més. Però realment només serveixen per a convèncer els altres d’allò que no ets.
La paraula “seguretat” significa “sense preocupació”, i com va dir Douglas MacArthur “no hi ha seguretat en aquesta terra, només oportunitat“.
El psicòpata acostuma a dir que “A mi ningú em diu allò que he de fer“. No només és un estafador, un assassí en sèrie… Són experts en la mentida i en l’engany i tenen com a finalitat trair-te i arruïnar-te la vida.
Els psicòpates, a simple vista, no són antisocials sinó que són com un camaleó per la seva capacitat de canviar d’aspecte adaptant-se a la que li resulti més avantatjosa.
La ment d’un psicòpata no sent culpa ni angoixa per res: menteixen, enganyen, roben i no senten absolutament res pel dolor ocasionat. Mostra una imatge falsa tota l’estona i intentarà fer-te creure que està interessat en allò que en realitat no ho està.
Són persones que no estimen a ningú. Quan algú només vol poder estem, probablement, davant d’un psicòpata. Sempre s’ofenen per tot. Qui parla malament d’una altra persona parlarà malament de tu. Adopta màscares d’espiritualitat i religiositat, són ressentits i amargats.
Actuen entrant al teu cercle, es quedaran a viure amb tu, intentaran influir en el teu estat d’ànim i emocions i, quan estiguis atent als seus moviments i t’interessis per les seves opinions, li estaràs donant la benvinguda. Per treure’t un psicòpata de sobre utilitza la indiferència, que no significa ignorar-lo.
També trobem el xismós: “T’ho dic perquè ho sé d’una bona font“. Els rumors es manifesten vius perquè la gent hi creu amb ells, i cada rumor té el seu mercat.
Trobem rumors sigil·losos (s’agafen lentament), impetuosos (s’estenen com la pòlvora) i “submergibles” (apareixen i s’extingeixen ràpidament). El tafaner no tolera el silenci, per això és important parlar de qualsevol tema.
El rumor tendeix a escurçar-se i fer-se cada vegada més concís, els detalls desapareixen i es redueixen en la seva extensió. S’emfatitzen certs detalls i altres es deixen de costat, en tot rumor hi ha exageració. I se li afegeixen petits detalls que li donen més consistència i veracitat al relat.
No hem de creure allò que ens diuen ni continuar-ho comentant sempre que no sigui la font original o oficial qui ens ho transmet. Evita l’ociositat.
El neuròtic reflecteix que “Si no us agrada com sóc, canvieu vosaltres“. Manifestes la necessitat de ser estimats i acceptats (sempre cridarà l’atenció), la necessitat de reconeixement (buscarà agradar a tothom qui se li apropi), de poder i lideratge, d’independència (difícilment escolta el consell d’algú) i de perfecció.
Els neuròtics són perfeccionistes, conflictius, agressius, culpògens, inhibits, intel·ligents, extremistes, egoistes, infantils i, per sobre de totes les coses: jugadors.
Són rígids, aparentment innocents, egoistes i resistents al canvi. Envaeix, controla, aglutina i asfixia permanentment l’altre.
I què en podem dir de les persones manipuladores? Una cosa és l’equivocació i l’altra l’engany.
Els manipuladors estudien les persones buscant la seva debilitat, primer vindrà amb paraules seductores de reconeixement, però lentament introduirà la desqualificació, els crits o insults i com més sentiments de culpa i vergonya sentis, més poder tindrà sobre tu.
Utilitza dues tècniques: la intimidació moral (quan et crida o insulta, quan t’ataca a soles o en grup) i el maltractament verbal (amb amenaces, difamacions, destruint la teva reputació, aïllant-te de les persones, difonent rumors sobre tu…).
La manipulació apunta a dues àrees: el fer (desqualificarà, qüestionarà i rebaixarà tot allò que fas per tal de trencar l’autoestima per mitjà d’una crítica constant) i el ser (desvaloritzant la teva motivació, t’omplirà de culpa i malestar i t’allunyarà, lentament, dels qui estimes i els qui et volen ajudar).
Els manipuladors se senten grans i poderosos, tenen una doble vida (diuen una cosa i en fan una altra, són seductors, amables, elegants, simpàtics… Però és pura façana), porten càrregues pesades (perquè aparentar és summament important), tenen enveja i són improductius (les seves accions no donen fruits).
Allunya’t de qui ve a prendre, no t’aïllis, evita reaccions d’ira, escull la teva dignitat abans que l’amabilitat, evita justificar les accions d’altres, no deixis que et donin presses. Recorda que quan coneixem les nostres debilitats, aquestes es converteixen en les nostres fortaleses.
I per acabar, l’orgullós: “Què faries sense mi?“. Té un excés de confiança en si mateix, en allò que diu, allò que fa, en les decisions que pren: tot el que fa és perfecte, ell és perfecte, ell és Déu i allò que fa, està bé i ningú pot contradir-lo.
L’excés de confiança no dona marge per a millorar i un s’estanca.
Hi ha tres tipus d’excés de confiança: l’excés d’amor propi (“Si jo no hi sóc, això no funcionarà“, sentint-te imprescindible), l’excés de confiança en la mateixa capacitat (no acceptem suggeriments ni idees noves) i l’excés de confiança en la mateixa manera de pensar.
📎 Alcaine, A. [Albert]. (2024, 27 setembre). Gent tòxica. PsicoPop. https://www.psicopop.top/ca/gent-toxica/
📖 Referències:
Tostemp auem bèra persona toxica ath nòste environ…Moscau apréner a que non mos afècte #eth que fagi o #eth que diderà, donques qu’aguest tip de persones an #fòrça de poder sus es persones #que son un shinhau sensibles!
Llibres d’autoajuda per a les masses: això fa que hagin de ser molt bàsics i “superficials” per a que puguin entendre’s per tothom de forma indiscriminada i, per tant, entren poc en el fons.
És un llibre molt conegut i facilita “aprendre a identificar” gent que no t’aporta res, fins i tot et dona alguns tips per a millorar nosaltres mateixos, però quasi no et dona cap pauta: és més “una classificació” de gent que una eina per a poder fer front a les persones “tòxiques”. Promet més d’allò que dona i abusa del sentit comú.