Albert AlcaineEls debats intensos i les baralles entre els seguidors del futbol tenen un mateix patró neuronal: alteren dues regions cerebrals que controles els impulsos i busquen el consens, d’aquí a què les persones immerses en grups, de vegades perden la seva individualitat, corren riscos que normalment evitarien i s’acosten a estranys amb una hostilitat no provocada.
Dos exemples força corrents d’aquests conflictes intragrupals són els debats polítics i les baralles entre els fanàtics del futbol on, sovint, aquests conflictes polaritzats poden deteriorar seriosament les relacions entre grups, quasi sempre amb conseqüències destructives.
Un estudi fet a la Universitat Normal de Beijing ha trobat els patrons cerebrals que es troben al darrere d’aquestes reaccions . L’escorça prefrontal dorsolateral s’encarrega de les funcions executives, com la memòria de treball, la flexibilitat cognitiva, la planificació, la inhibició i el raonament abstracte. La unió temporopariental es relaciona amb el procés cerebral que permet a les persones centrar l’atenció en les coses o, en aquest cas, en les persones.
La investigació ha descobert que quan es produeix una violència intragrupal, aquestes dues regions cerebrals tenen un paper determinant en els membres dels grups implicats .
Si bé quan els individus del grup estan tranquils les connexions entre aquestes dues àrees són estables i flueixen, quan hi ha tensions, les connexions s’intensifiquen i propicien l’hostilitat intergrupal.
El curiós és que com més hostilitat hi ha, major és la sincronització de la part dreta d’aquestes dues àrees cerebrals.
Aquest estudi no és nou: una investigació anterior ja havia determinat que l’escorça prefrontal dorsolateral podria estar involucrada en l’engany i la mentida, ja que inhibeix la tendència natural de dir la veritat . De fet, quan aquesta zona està danyada es redueix la unió temporopariental per a prendre decisions ètiques.
El resultat d’aquesta investigació és interessant, perquè posa llum a un dels aspectes més rellevants de la conflictivitat social: els conflictes psicosocials o subjectius, les causes dels quals s’atribueixen a factors psicològics.
El que podria ser una troballa casual i, potser, amb poques aplicacions pràctiques més enllà del coneixement, és un punt de partida per altres qüestions cabdals: la literatura dels darrers cent anys ha suggerit que els pacients amb la malaltia de Parkinson tenen trets de personalitat característics com la laboriositat, la serietat i la inflexibilitat.
També s’han qualificat d'”honestos”, cosa que indica que tenen tendència a no enganyar als altres. Tanmateix, aquests trets de personalitat poden estar realment associats a una disfunció de regions específiques del cervell afectades per la malaltia.
En un estudi recent es demostra que els pacients amb malaltia de Parkinson són realment “honestos” i que aquest tret de personalitat podria derivar-se de la disfunció de l’escorça prefrontal .
Sembla que l’espècie humana, aviat, podria ser encara més previsible, oi?
📎 Alcaine, A. [Albert]. (2024, 11 agost). La crispació social i política tenen un mateix patró neuronal. PsicoPop. https://www.psicopop.top/ca/la-crispacio-social-i-politica-tenen-un-mateix-patro-neuronal/
📖 Referències:
És trist… Al cap i a la fi, no som res més que una anàlisi d’una patètica descomposició de la nostra idealitzada democràcia. Del poètic al patètic… Millor al revés. Escriu sobre la política, que és un tema que podria omplir tot el blog! 🤪 No, és broma, segurament perdria l’interès! 😉
Hahahaha, en una societat saturada d’estímuls pel canvi, envaïda pel “novedisme”, com deia Sartori, ser previsible és, de fet, de les pitjors coses que es pot ser. El “nomadisme”, en canvi, ha adquirit prestigi i s’associa al concepte de “reinventar-se”… Resulta absolutament “cool” i, si a més el nòmada és imprevisible i canvia de direcció segons el vent que li arriba, llavors la cosa ja és per caure rendits d’admiració 🤣
Possiblement, una de les pitjors coses que se li pot dir avui a algú és que resulta previsible 😅