Cridar un infant, donar-li una bufetada o sacsejar-lo per tal de disciplinar-lo de forma reiterada, provoca canvis en el seu cervell que, en l’adolescència, els dificulta la gestió de les emocions i de la por.
Accions com aquestes pot alterar els circuits cerebrals de la por , d’acord amb els resultats d’un estudi fet per investigadors del Centre Hospitalari Universitari de Sainte-Justine, de la Universitat de Montreal, al Canadà.
Com més severa és la disciplina a casa, més probabilitats hi ha que els fills acabin desafiant els pares amb comportaments antisocials i agressius.
Els resultats, publicats a Biological Psychology mostren que els efectes d’aquest tipus de criança repressiva es poden veure no només en el comportament dels nens quan arriben a l’adolescència, sinó també en la forma en què els seus cervells tracten la por. Quan arriben a l’adolescència, difícilment poden diferenciar allò que és aterridor del que no ho és. A més, tenen dificultats per identificar les seves emocions .
En l’estudi, es va posar de manifest que els adolescents que no havien tingut una infància repressiva van poder distingir un estímul aterridor d’un altre de tranquil·litzador, però els altres joves van tractar, cerebralment, tots dos estímuls de la mateixa manera. També s’observaren diferències en la comunicació entre l’amígdala i l’ínsula, una regió del cervell on, entre altres coses, gestiona les sensacions viscerals com l’ansietat.
Quan es redueix la comunicació entre aquestes regions, les persones sofreixen trastorns depressius i d’ansietat , una reducció de la consciència emocional i, menys consciència d’allò que estan sentint i, si senten alguna cosa, no poden expressar-ho en paraules.
És fàcil perdre la paciència i deixar-se portar, però cal tenir cura d’accions impulsives poc idònies.
Pels nens, el to de la teva veu és important, i expressa molt més que les teves paraules: és així com els transmets les teves emocions.
La manera que parlem als infants, la calidesa que trametem i l’equilibri emocional canvia el seu cervell en una direcció o l’altra. En canvi, la comunicació agressiva i els crits els generen un estrès que els és contraproduent. El to i la modulació són trets de gran importància.
Quan un bebè acaba de néixer, la seva visió és molt borrosa, i si bé és cert que de seguida aprenen a diferenciar unes cares de les altres, són les veus el que capten el seu interès i les que actuen com a gran canal emocional. Encara més, acabat de néixer ja coneix la seva mare perquè s’ha habituat a la seva veu durant mesos a l’interior del seu úter .
De vegades, quasi sense adonar-nos-en, acabem fent un crit, i si no és un crit és el to de la nostra veu el que es torna amenaçador. Ho fem perquè ens facin cas, que deixin de ser disruptius o, simplement, per desfogar-nos després d’una conducta negativa dels petits: després del crit ve el penediment i ens sentim malament, perquè sabem que els crits no eduquen.
La veu és un canal poderós a l’hora de validar i reforçar l’autoestima infantil: cal parlar amb respecte i afecte perquè se sentin segurs, estimats i còmodes amb nosaltres.
L’emoció es tramet, sobretot, en la nostra entonació: un to tranquil i un timbre ajustat així com una modulació serena acompanyada d’una articulació no massa precipitada resulten gratificants pel cervell infantil . Es tracta només d’això: parlar clar, a poc a poc i de manera afectuosa.
Si es porten malament, no és obstacle perquè els mirem amb expressió d’enuig si està justificat: aquesta emoció forma part de la paleta de sentiments dels humans, i no té res dolent que els infants vegin en la nostra expressió el reflex de l’enfadament, però l’expressió no s’hauria d’acompanyar de crits ni d’amenaces.
L’expressió de la nostra cara els informa d’allò que sentim, però la veu i la comunicació els educa.
Com ho veus? Creus que és un abordatge molt idealitzat o és possible?
📎 Alcaine, A. [Albert]. (2024, 10 setembre). La repressió dels pares afecta el cervell dels infants. PsicoPop. https://www.psicopop.top/ca/la-repressio-dels-pares-afecta-el-cervell-dels-infants/amp/
📖 :
Crec que aniria bé un article sobre com posar límits. També un altre en el que es parli de si és convenient o no el reforç positiu o les tasques “per metes”.
Els fills poden ser experts a treure’t de polleguera… Però el que me n’adono és que sovint, això és degut a com els pares els han educat: sovint esperen que l’educació i l’ensenyança es doni a l’escola, quan l’educació cal fer-la a CASA i no a l’escola. Així i tot clar… Les vides dels pares són tan dures que quan arriben a casa el que fan és jugar, en lloc de fer de pares. No dic que sigui fàcil, però sí que cal plantejar-nos el tema de la paternitat.
Educar no és pas fàcil, i els bebès potser porten una barra de pa sota el braç, però de manual no n’he vist mai cap. De consells tothom te’n dona, però, al cap i a la fi, el que serveix, és el sentit comú i fer-ho “el millor que es pugui”.