L’any 2013, a la sèrie Black Mirror, ja es va anticipar el concepte de resurrecció digital en el capítol Vuelvo enseguida. La protagonista utilitzava un programari basat en la IA per a generar noves converses amb el seu xicot, mort en un accident de trànsit. Avui ja és una realitat, i s’ha convertit en un dels grans debats que giren al voltant de la comunitat científica i tecnològica.
Aquest fenomen es refereix a la possibilitat de reviure persones mortes a través de la tecnologia, ja sigui per a poder intercanviar missatges de WhatsApp amb familiars o amics morts, veure imatges d’ells i interactuar de diferents maneres.
James Vlahos ha convertit el seu pare mort en un “xatbot” amb el que hi parla sovint. Però empreses xineses i coreanes han desenvolupat avatars basats en persones mortes per tal que ofereixin consol als seus éssers estimats, perfilant-ho com un negoci del més enllà. Val a dir que potser més val fiar-se de certs morts més que d’alguns vius.
Tim O’Brien, responsable d’ètica de Microsoft, va dir que no continuarien amb la patent de programari conversacional que simulava xerrades amb difunts perquè era massa “pertorbador” , però això no ha impedit que d’altres ho facin: el jove rus Roman Mazurenko retornà a la vida la seva millor amiga de 32 anys després que aquesta hagués mort de forma sobtada, ara eternalitzada a l’AppStore.
Per a fer-ho va recopilar tots els missatges que havia intercanviat amb ella i a altres amics que tenien en comú , i va dissenyar un programa que reprodueix els patrons del discurs de la morta.
Una persona morta no té dret a la privadesa. Ajo, agua y resi(g)na*.
La mort és una part natural de la vida, i el dol un procés necessari per acceptar la pèrdua : intentar mantenir una connexió amb els morts a través de la resurrecció digital, no estem interferint en aquest procés vital? Podria impedir-nos avançar i trobar la pau en l’acceptació de la pèrdua?
Investigadors dels Països Baixos estan ensenyant a robots a detectar la ironia i a desxifrar què signifiquen senyals com una cella aixecada, l’èmfasi d’una síl·laba allargada o una cara agra : aquesta base de dades l’han batejat com MUStARD (mostassa) i l’omplen amb sèries de televisió i comèdies, del tipus Friends.
Lola Flores fou pionera fins a tornar a la televisió 26 anys després del seu enterrament, gràcies a un deepfake, un vídeo modificat amb intel·ligència artificial, en el que anuncia una cervesa.
El cas de La Faraona no és pas el primer ni en serà l’últim: hem pogut veure suplantada la veu de Joe Biden a la campanya presidencial o la d’Elon Musk per a vendre bitcoins.
Amb aquesta pràctica hi ha un risc important: crear falsos records.
Què és “ser”? Quan recreem la veu o la imatge d’algú que ha mort estem estenent la seva existència, d’alguna manera, o simplement creem una ombra sense substància? Evidentment, l’essència de l’ésser humà és més que un conjunt de respostes programades o d’una imatge projectada, i l’experiència viscuda, les emocions, els pensaments… Tot sembla inassolible per la simulació digital.
La resurrecció digital podria considerar-se, potser, com un intent de preservar la memòria, de mantenir viva la presència dels qui hem perdut, però és ètic aferrar-se a una representació artificial en lloc de deixar que la memòria evolucioni i es transformi amb el temps?
La memòria no és estàtica: és selectiva, canvia i s’adapta . Quan creem digitalment una persona, correm el risc d’alterar les memòries autèntiques que disposem d’ella? A més, amb el temps, la memòria humana va evolucionant i els records succeeixen els uns als altres, atenent a tota mena d’atributs que poden alterar-los per motius diversos. És precisament el comportament natural de la memòria un dels motius que ha provocat que hagi esclatat un debat ètic que versa al voltant de l’impacte que la recreació de persones mortes pot arribar a tenir en els nostres records.
Desconeixem si la nostra memòria podria considerar els records, tant els reals com els generats a través de la IA, sota la mateixa etiqueta o bé si estarien diferenciats.
Els records no són un seguit de representacions que s’enllacen una darrera de l’altra: els sentiments, per exemples, que experimentem quan compartim moments amb una persona, les emocions que afloren quan hi interactuem o el fet de gaudir experiències en comú , així com les converses espontànies que donen lloc a records que perduren “per sempre”.
Exposar-nos a un bot que es fa passar per una persona morta al que, fins i tot, podem videotrucar pot comprometre la integritat d’aquests records i que quedin substituïts per experiències digitals que, si bé podrien estar molt ben fetes, no s’haurien d’aproximar als sentiments que es desprenen de la mateixa interacció humana.
I sí, hem parlat de records i d’imatge però… Què passa quan hàgim de definir la personalitat de la persona morta? I com a persones humanes que som, definirem a l’amistat o el familiar des d’un punt de vista 100% objectiu o, potser de manera inconscient, remarcarem els seus aspectes més positius i intentar reduir o eliminar aquells que confrontaven amb el nostre caràcter? Quan intentem recrear a algú, podem capturar la seva identitat o simplement creem una versió idealitzada, una que s’ajusta a les nostres pròpies expectatives i desitjos?
El diari xinès Global Times assegura que la resurrecció digital s’està convertint en una indústria creixent en el gegant asiàtic, on un nombre creixent de ciutadans xinesos intenta convertir en dobles digitals els seus familiars morts . Es calcula que el mercat dels “humans digitals” superi els sis mil milions de dòlars el 2025.
Zhang Zewei, fundador de la companyia d’intel·ligència artificial Super Brain, ha revelat que ja han completat més de mil comandes de “resurrecció” . Si bé aquesta tecnologia podria ajudar a transitar millor la pèrdua a certes persones, també pot portar enormes problemes ocults.
Finalment, en el fons de tot plegat hi trobem una paradoxa profunda i pertorbadora: la tecnologia intenta apropar-nos amb els qui hem perdut, i ens confronta amb la ineludible realitat de la seva absència, el que ens porta a qüestionar no només la natura de l’existència, sinó també l’essència del que significa ser humà. La tecnologia intenta suplir una mancança, omplir un buit, i ressalten el nostre desig d’aferrar-nos a allò que hem perdut, i a la nostra dificultat per fer front i processar el dol de la mort.
La resurrecció cristiana és més senzilla i justa, perquè és un do de qui, per haver pensat, creat i estimat l’univers, està en condicions de lliurar-lo a la humanitat, basant-se en un amor sense límits, com ho testimonia Jesucrist en el sacrifici de la Creu, en lloc d’un algoritme neuronal i quàntic.
De moment, un glop d’aire: la IA mai igualarà l’espurna de la ment humana mentre no domini l’art del sarcasme, imprescindible per transitar per aquests senders del Senyor. Abracem una representació imperfecta i digitalitzada que, si bé reconfortant en certa manera, podria no fer justícia a la vertadera essència de l’ésser estimat?
(*) Ajo, agua y resi(g)na: “a joderse”, “a aguantarse” y “resignación”.
📎 Urrutia, M. [Maurici]. (2024, 24 agost). La resurrecció digital. PsicoPop. https://www.psicopop.top/ca/la-resurreccio-digital/amp/
📖 :
Totalment d’acord amb tu Lluís… Quin sentit té intentar ancorar-se al present per romandre en el passat i no viure, present ni futur? Entenc que pot ser una manera d'”intentar no oblidar”, però em fa l’efecte que és una trampa que ens fem per evadir-nos de la nostra realitat per traslladar-nos-en a una altra feta, a la nostra mida, idealitzada i més “emocionant” que l’actual o, potser, en la que podem trobar allò que no hem trobat ni trobem en el dia a dia “de carn i ossos”.
A mi sempre m’han fet més por els vius que els morts i, en qualsevol cas, si estem vius, és per viure: quan estiguem morts, ja viurem estant-ho… O no. Carpe diem!