La societat dels gira-sols

Els gira-sols oscil·len en els dos sentits, sí, però tal vegada no és tan freqüent saber que, en realitat, quan creixen densament en un camp, adopten un patró de ziga-zaga amb els seus veïns, i s’inclinen en direccions oposades per agafar la màxima llum possible i evitar l’ombra dels companys.

Aquesta estratègia, aparentment senzilla i òbvia, ens podria donar algun dia una manera d’augmentar els rendiments dels cultius.

Aquestes flors han fascinat a científics i artistes com Vincent van Gogh (encara que els va situar dins d’un gerro), i no són les úniques que segueixen la ruta del sol pel cel, en un moviment conegut com a heliotropisme. Les flors de la soja, la calèndula, el cotó i diverses espècies de la família de les malvàcies també giren durant el dia per mirar a l’estrella que tot ho il·lumina.

Si lliguem algunes plantes perquè no puguin moure’s i les orientem malament al matí, lluny de la sortida del sol, les seves fulles es faran un 10% més petites que si poden fer el seguiment del sol. Però el gir és degut a un rellotge intern o per indicis ambientals? Si creem un cicle artificial dia-nit de 30 hores, els gira-sols no es mouen cap endavant i cap enrere en un horari regular, però si establim un cicle de 24 hores les plantes comencen a seguir el sol, el que suggereix que un ritme circadiari intern és, almenys parcialment, responsable .

En lloc de deixar guanyadors i perdedors (una mica el que diria la selecció natural de Darwin), els gira-sols torcen les tiges per esquivar l’ombra del seu veí més proper, d’acord amb un estudi d’Antonio Hall, un ecofisiòleg de cultius de la Universitat de Buenos Aires. Vindria a ser el que fem nosaltres quan anem al cinema si a la butaca del davant s’asseu una persona massa alta.

Els gira-sols detecten la qualitat de la llum gràcies a un fotoreceptor anomenat fitocrom, que els permet percebre la diferència entre la llum roja i la llum roja llunyana. En arribar la llum solar, la fulla absorbeix el to vermell i reflecteix la llum vermella llunyana, que és la que s’expandeix a la seva perifèria. Aquesta és el senyal que les plantes de la vora perceben com una ombra, i que les porta a inclinar-se cap al lloc contrari .

Com passa amb altres conductes d’autoorganització entre espècies animals, hi ha una planta “pionera” que en comença el procés: en un estadiatge de creixement primerenc “decideix” inclinar-se per buscar una millor qualitat de la llum, i aquí inicia un efecte dominó que, de vegades, pot arribar a xocar amb una altra fila de gira-sols.

Com també passa amb tot a la vida, aquest fenomen no es dona en tots els gira-sols: la investigació s’ha centrat en un híbrid anomenat “Paraíso 20“, desenvolupat per l’empresa Nidera que durant 15 anys fou molt exitós en els cultius, però, de baixa intensitat. Aquest comportament pot augmentar el seu rendiment des d’un 25 al 45%.

Altres espècies, que trobem en el nostre país, són més petits que a Sud Amèrica (on s’acostumen a sembrar cinc plantes per metre quadrat i, en l’estudi, van posar-ne entre 10 i 14), i es planten de vuit a deu unitats per metre quadrat, i per això aquesta conducta d’autoorganització no té condicions per desenvolupar-se.

I una altra curiositat: quan els dies són tristos i el sol no llueix, els gira-sols giren de tal manera que sembla que es mirin els uns als altres, amb la intenció de compartir les seves energies.

📎 Oliva, J. [Jesús]. (2024, 14 setembre). La societat dels gira-sols. PsicoPop. https://www.psicopop.top/ca/la-societat-dels-gira-sols/amp/

📖 :