Guillem GallifaHo escoltava esporàdicament. Des de fa un parell d’anys, mensualment. Fins fa pocs mesos, cada setmana. Ara, la freqüència frega la quotidianitat. Parlo dels furts i els petits delictes. Sembla que estan ‘de moda’, que diríem, com a eufemisme.
Les bones persones, íntegres, assimilades al sistema, apàtiques, obedients, acrítiques i, això sí, amb el compte corrent més o menys estabilitzat, estan alerta en el seu dia a dia, atents, fonamentalment, per tal de mantenir l’estabilitat de les seves vides. També eufemísticament, és clar, perquè costa poc endevinar, rere les aparences, que l’únic que exercita el seu instint d’alerta és la por de perdre algun privilegi.
I d’això m’agradaria parlar aquí. De furts, i de delictes, i de privilegis. Perquè estan indissociablement lligats.
Com deia, la regularitat amb què es parla a les converses quotidianes sobre furts i delictes, acostuma a anar estretament relacionada amb l’acusació al col·lectiu immigrant com a responsables de la major part d’aquests, i de la fervent decisió de votar Aliança Catalana o algun dels seus congèneres ideològics.
I bé, qui és que acusa – Sense vergonya, insolents, segurs de la seva opinió desinformada, taxatius, prepotents — a l’esmentat col·lectiu de ser responsable – culpable — d’aquests, sembla ser, gratuïts i mai fruit de la necessitat o desesperació, furts i delictes?
💡 És el veí del cinquè, i la recepcionista d’hotel, i el professor d’escola, i el mosso d’esquadra.
Què tenen en comú aquests perfils aparentment heterogenis? Sí, ho heu endevinat: Tots són occidentals. Tots s’han criat entre els luxes – que avui anomenem, impúdics, necessitats — de les societats benestants europees, on han hagut de batallar per feines amb salaris generosos i prou dies festius. No pas per si hauran menjat al final del dia, perquè ens entenguem.
I és en aquest contingent en augment de persones – a les quals jo que, com ells, també em sé concedir llicències, anomenaré afectuosament representants de la prepotència de la ignorància —, és a ells, més que al col·lectiu immigrant, als qui observo alarmat, quan profereixen aquestes acusacions, carregats de certesa, exultants de considerar-se impecables, sabedors que ells transiten el camí correcte.
Perquè l’exercici d’imprudència, per ser educats, en el que cauen, em sembla més aviat aterridor.
Ells, sí. I no pas perquè amb tota probabilitat mai fregaran les circumstàncies de desesperació que amb tanta lleugeresa jutgen – aquella que fa que et juguis la vida per anar al país que ha explotat el teu durant segles, fet que ha provocat que el teu país estigui enfonsat en la misèria i el seu sobrecarregat en l’opulència —, no pas per la brutal absència d’empatia i l’encara més brutal incapacitat per fer una lectura més de fons, no pas perquè la seva seguretat insulti a un exèrcit de sociòlegs i altres estudiosos que es dediquen a desentrellar les causes de complexos fenòmens sociopolítics, no.
El que em sembla aterridor és la consciència que tenen de no ser corresponsables d’aquests furts i delictes que denuncien. Que considerin, d’entrada i infantilment, que la majoria dels furts són per gust i per malícia i no per necessitat i desesperació (Com si cometre il·legalitats i buscar-se la persecució de la policia fos un divertit hobby per a persones sense res millor a fer). Que considerin que no han de revisar res de les seves vides, ni estar al cas de a què col·laboren, pel sol fet de ser integrants de ple dret d’un país benestant occidental. Que mostrin manifesta ineptitud per veure els efectes col·laterals del nostre modus vivendi, que condemna a l’altra meitat del món a la misèria per a preservar els nostres luxes. Que participin d’aquesta flagrant inconsciència, que seria considerada delicte greu en una societat més evolucionada. I que assenyalin amb el dit sense adonar-se que, en aquest gest, quatre dits els assenyalen a ells.
Això és perquè, com ja ens recordava J. P. Sartre, L’enfer c’est les autres.
Aquest fet, psicològicament ja conegut – El principi de projecció, a través del qual s’assenyala a l’enfora allò que s’identifica en un mateix, però que resulta èticament inadmissible – agafaria un caire de sorpresa, si no fos perquè orbita entorn un altre eix vertebrador, que excedeix les pretensions d’aquest article, però que és motiu i causa del que aquest explica:
L’absoluta manca d’ètica amb relació als diners amb què actuem en els nostres dies.
“Em preocupa, perquè ens hem americanitzat molt en molt pocs anys”, em deia un amic, jove, que va passar allà uns mesos.
Es referia a despullar l’economia de tot contingut ètic i polític.
“Com més diners, millor”. Aquest és el mantra que seguim tots, conscientment o inconscientment.
Que l’acumulació, moderada o desmesurada, per sobre de les necessitats raonables (un concepte que fa temps que els occidentals hem transformat en sinònim d’inacabables luxes), no tingui cap implicació, com si fos un joc de nens, que no té conseqüències, és el que ens ha portat, en part, als petits furts i delictes, perpetrats gairebé sempre per, sembla ser, immigrants, que denuncien els nostres filàntrops i preocupadíssims pel benestar comú conciutadans, ni més ni menys.
Amb això, com es veu, no dic que no hi hagi delinqüència menor injustificada: dic, clara i obertament, que de delinqüents també ho som tots nosaltres. I al respecte cito, jurídicament, l’article 195, De la omisión del deber de socorro. El que no socorriere a una persona que se halle desamparada y en peligro manifiesto y grave, cuando pudiere hacerlo sin riesgo propio ni de terceros, será castigado con la pena de multa de tres a doce meses.
Pel qui no sigui gaire despert: Passar fam o no tenir un sostre on dormir a ple hivern és un perill manifest i greu. I tenir excedent al compte bancari és poder ajudar sense risc propi ni de tercers.
Com podeu veure, som tots, efectivament, uns criminals.
Al Respecte, Eduardo Galeano té una petita història, que conté el missatge que intento explicar. Aquell missatge que, com a privilegiats, ens neguem agressivament a veure:
“De los pobres sabemos todo: en qué no trabajan, qué no comen, cuánto no pesan, cuánto no miden, qué no tienen, qué no piensan, qué no votan, qué no creen….
Solo nos falta saber por qué los pobres son pobres. ¿Será porque su hambre nos alimenta y su desnudez nos viste?
La impunidad exige la desmemoria. Hay países y personas exitosas y hay países y personas fracasadas, porque la vida es un sistema de recompensas y castigos que premia a los eficientes y castiga a los inútiles. Para que las infamias puedan ser convertidas en hazañas, hay que romper la memoria: la memoria del norte se divorcia de la memoria del sur, la acumulación se desvincula del vaciamiento, la opulencia no tiene nada que ver con el despojo. La memoria rota nos hace creer que la riqueza es inocente de la pobreza y que la desgracia no paga, desde hace siglos o milenios, el precio de la gracia. Y nos hace creer que estamos condenados a la resignación.”
I encara, un relat d’origen taoista, que potser encara sintetitza més breument i clarament, en el qual, ben segur, els nostres respectuosos ciutadans dels quals us he parlat mai s’identificaran amb el personatge del rei, per bé que els seus actes resulten massa evidents per desmentir-los:
Va succeir fa temps a qualsevol lloc. Un rei va nomenar de jutge a un home savi. Era
un taoista. El rei confiava que el savi resoldria amb justícia molts problemes. El
primer cas del jutge semblava molt simple. Es tractava d’un lladre que havia confessat
i va ser agafat “amb les mans a la massa”. Així que el savi va condemnar a un any de
presó al lladre. Però també va condemnar al ric.
– Com és això? – va dir el ric. Jo he estat el damnificat, i m’arrestes?
– Sí, va respondre el jutge. Tu ets tan responsable com ell, si no haguessis acumulat
tantes riqueses, ell no t’hauria robat, tota la teva acumulació és responsable de la seva
fam.
Quan es va assabentar d’això, el rei immediatament va destituir el jutge, perquè va
pensar així: “Si aquest home continua el seu raonament arribarà fins a mi.”
El nostrat Xavier Rubert de Ventós, ja declarava, al respecte, que “La democràcia és el Totalitarisme de les Aparences” .
I l’escriptor Antonio Gala, que ens va deixar recentment, advertia que “Els privilegiats arriscaran sempre la seva completa destrucció abans que cedir una mínima part dels seus privilegis”.
Estiguem al cas, i qüestionem-nos diàriament, no fos cas que el perill real, no vingués de fora… Sinó que el portéssim a dins.
📎 Gallifa, G. [Guillem]. (2025, 10 febrer). L’enfer c’est les autres. PsicoPop. https://www.psicopop.top/ca/lenfer-cest-les-autres/
📖 Referències:
