L’invisible en el visible

Vivim en un món on prevalen les aparences i les causes immediates. Què s’amaga, però, darrere
d’algunes accions socialment inacceptables?

Tots coneixem la frase. L’hem sentit desenes de vegades al telenotícies. “Era tan bon noi/a, no
entenc com va poder cometre un crim així” ens diu la ja arquetípica veïna de l’arquetípica localitat
on s’ha comès un delicte qualsevol. I sembla que, cada vegada amb més assiduïtat – i per part dels individus, televisats o propers, que un menys s’espera – assistim a l’explosió d’emocions o accions incontrolades, que generen el que va des de conductes socials inacceptables fins a diversos actes delictius que requereixen d’una intervenció.

Per què passa això? Segons J. Galtung, això és la causa directa, la manifestació visible, d’una
violència més subtil, amagada, acceptada i fins i tot validada per les estructures de poder.
Una violència estructural de la qual tots en som còmplices.

“Flectere si nequeo superos, acheronta movebo” deia Freud citant a Virgili, en referència al gran
poder que l’inconscient exercia en les nostres vides. “No és saludable estar ben adaptat a una
societat profundament malalta”, ens advertia Krishnamurti. “Quan el got ja vessa”, diu el refrany
popular.
I és que la doble moral predomina a Occident.
Com podríem, els occidentals, fer gala d’una moral unidireccional, sòlida, evident per ella mateixa i amb uns resultats contrastables, quan la mateixa història que ha forjat el nostre benestar ens obliga a negligir, a mirar cap a una altra banda i a obviar la procedència i els efectes col·laterals dels nostres privilegis?

Podem prescindir, amb facilitat, d’entrar en debats teòrics d’alta abstracció sobre la justícia i el bé.
Tots ens hem trobat regularment parlant dels mals del capitalisme més salvatge -mentre comprem a unes grans superfícies, de les quals som coneixedors i coneixedores dels seus fraudulents mètodes de producció i enriquiment- o ens hem omplert la boca de paraules com solidaritat. Una solidaritat, però, que quan ens toca la butxaca, per poc que sigui, i per més que ens sobri, desapareix com per art de màgia…Ai, la butxaca!

Tots proferim oracions i exercitem l’aparell fonador garlant d’ecologia, medi ambient i animalisme, però quan toca portar aquest saber a la pràctica… Ai, la pràctica! Tots hem fet una
prèdica digna d’homilia sobre la necessitat de Pau i Amor al nostre estimat planeta, però quan tenim l’oportunitat de prendre exemple en el tracte amb el nostre germà petit, amb la veïna del cinquè, amb l’ancià sol i desvalgut… Ai, l’exemple!

I és que, com ensenyava el professor Keating als seus alumnes a ‘El Club dels Poetes Morts’,
“Malgrat tot el que els diguin, les paraules i les idees si que poden canviar el món”. I raó no n’hi
faltava, per bé que tal vegada falta acotar que per elles mateixes, sense l’imprescindible i en un
nombre significatiu de casos absent acompanyament de l’acció, no serveix per a gaire més que per decorar amb fanalets i coloraines la façana d’una casa que continua en ruïnes. Facta Non Verba.

I és que hi ha violències que ja s’han naturalitzat, i amb la naturalització s’esdevé la invisibilització.
Sense estendre’ns, podríem parlar de l’agressivitat implícita en el model basat en la propietat
privada: tots donem per suposat que els diners que rebem són nostres i de ningú més; i les
expressions dels benestants quan se’ls interroga per quin motiu no donen l’excedent del seu salari a alguna entitat o col·lectiu necessitat, van des de la lleu sorpresa a la manifesta perplexitat. “Tenir èxit és fàcil” deia el Nobel Albert Camus, “El que és difícil és merèixer-lo”. Una breu mirada a la història recent, amb el colonialisme a l’Àfrica com a exemple més rellevant, donen fe que a NordAmerica i a Europa sempre hem tingut clara aquesta màxima.

El màxim exponent d’aquesta violència implícita, que a voltes cada vegada resulta més manifesta, la constitueixen les dictadures o els estats policials que, a vessar de privilegis, reprimeixen a sectors i col·lectius que viuen en unes circumstàncies sota les quals ells ni tan sols s’aproparan llunyanament en el transcurs de la seva vida.

“Va succeir fa algun temps en un lloc qualsevol. Un rei va nomenar de jutge a un home savi. Era un
taoista. El rei confiava que el savi resoldria amb justícia molts problemes. El primer cas del jutge
semblava molt simple. Es tractava d’un lladre que havia confessat i va ser agafat “amb les mans a la massa”.
Així que el savi va condemnar a un any de presó al lladre. Però també va condemnar al ric.
-Com és això? -va dir el ric. Jo he estat el damnificat, i també m’arrestes?
-Sí, va respondre el jutge. Tu ets tan responsable com ell, si no haguessis acumulat tantes riqueses, ell no t’hauria robat, tota la teva acumulació és responsable de la seva fam.
Quan es va assabentar d’això el rei immediatament va destituir al jutge tot pensant: “Si aquest home continua el seu raonament, arribarà fins a mi”.

La crònica és de l’anarquista mexicà R.F Magón:
“Quan només posseïa el meu llit i els meus llibres era feliç. Ara tinc nou gallines i un gall, i la meva
ànima està pertorbada. La propietat m’ha tornat cruel. Vaig reforçar el setge del pati per evitar que
les meves aus s’escapessin. Em vaig aïllar, vaig fortificar la frontera, vaig traçar una línia diabòlica
entre el meu proïsme i jo.
Vaig dividir la humanitat en dues categories: jo, l’amo de les meves gallines, i els altres, que podien robar-les. Vaig definir el delicte. El meu món es va omplir de presumptes lladres, i per primera vegada vaig llançar una mirada hostil a l’altre costat de la tanca. El meu gall era massa jove. El gall del veí saltava la tanca i feia la cort les meves gallines. Amargava l’existència del meu gall. Vaig treure a pedregades l’intrús, però les gallines saltaven la tanca i van pondre a casa del veí. Vaig
reclamar els ous i el meu veí es va cansar de mi.
Les seves gallines creuaven el cèrcol, devoraven el blat de moro de les meves. Les gallines alienes
em semblaven criminals. Les vaig perseguir i, encegat per la ràbia, vaig matar una gallina. El veí li
va atribuir una importància enorme a l’atemptat. No va voler acceptar una indemnització pecuniària.
Va retirar el cadàver de la seva gallina i, en comptes de menjar-se-la, l’hi va mostrar als seus amics,
de manera que va començar a circular pel poble la llegenda de la meva brutalitat imperialista. Vaig haver de reforçar la tanca, vaig augmentar la vigilància; en altres paraules, vaig elevar el meu
pressupost de guerra. El veí disposa d’un gos decidit a tot, i jo penso adquirir un revòlver.
On és la meva vella tranquil·litat? Estic enverinat per la desconfiança i l’odi. L’esperit del mal s’ha
apoderat de mi. Abans era un home. Ara soc un propietari.”

I encara algunes màximes extretes de la “Pedagogia de l’Oprimit” de Paulo Freire:
“Els opressors, falsament generosos, tenen necessitat de que la situació d’injustícia romangui a fi
que la seva ‘generositat’ continuï.”
“Pedagogia que faci de l’opressió i les seves causes l’objecte de reflexió dels oprimits.”
“Només en la mesura que descobreixin que ”allotgen” l’opressor dins seu podran contribuir a la
construcció de la seva pedagogia alliberadora. Mentre visquin la dualitat en la qual ser és semblar i semblar és assemblar-se amb l’opressor, és impossible fer-ho.”
“Ningú educa ningú -ningú s’educa si mateix-, els homes s’eduquen entre si amb la mediació del
món.”
“No hi pot haver coneixement ja que els educands no són cridats a conèixer sinó a memoritzar el
contingut narrat per l’educador. No fan cap acte cognoscitiu, en tant que l’objecte que hagués de ser posat com a incidència del seu acte cognoscent és possessió de l’educador i no mediador de la
reflexió crítica entre tots dos. ”

En matèria d’opressió, doncs, què és primer, l’ou o la gallina?

Sorgeix primerament una violència o una delinqüència, que fan necessària la creació, posada en
escena i manteniment amb fons públics d’un sistema repressiu? I si efectivament fora així…d’on surt la primera espurna d’aquesta violència? A quines causes obeeix?

O bé el cas és que primer neix un sistema repressiu, necessàriament repressiu des de la seva mateixa concepció, que genera desigualtat d’oportunitats, marginació, exclusió social…i després, nomésdesprés, aquest grup oprimit manifesta la seva condició en formes desesperants i confuses, que usualment poden acompanyar-se de violència?

És possible que oprimits i opressors constitueixin un binomi que es necessita mútuament per
retroalimentar-se, de desesperació uns, d’opulència els altres?

És possible a més, que rere l’aparença de bondat que tot occidental benestant professa, s’hi amagui un seguit de causes a les quals no volem renunciar, i això sigui el detonant, o si més no la col·laboració essencial, de tot plegat?

En una societat basada no en la comprensió, sinó en la simple i conductista repressió dels nostres
instints més primaris, només hi ha espai per a l’actuació quan la violència és visible, però es manté latent aquesta violència estructural, de fons, de la qual la que es presenta davant els nostres ulls n’és tan sols la punta de l’iceberg.

Com podem, a la llum d’aquest coneixement, jutjar amb un mínim d’equanimitat el pròxim?
I és que en la violència, com en tantes altres coses…Allò Visible té la seva causa en allò Invisible.