Albert AlcaineQuè estàs fent llegint aquestes paraules? Per què ara? Per què pots fer-ho i ser-ne conscient al mateix temps? Perquè els humans tenim consciència i totes les altres coses, formades pels mateixos elements, no?
Filòsofs, líders religiosos i científics al llarg de la història han intentat, sense èxit, donar resposta a les grans preguntes. Al cap i a la fi, tot gira al voltant de la pregunta clau: com definim la consciència?
Avui l’estudi de la consciència és ben viu: els científics continuen desenvolupant teories i models no només per explorar l’enigma, sinó també per aplicar-lo de forma empírica i, de retruc, poder-lo mesurar .
Podem entendre què és estar conscient perquè ho vivim, però com ho podem explicar a algú o alguna cosa sense consciència?
Atura’t un moment: pots descriure com és la pantalla de l’ordinador i què mostra, que estàs respirant o que tal vegada tens un objecte d’un color concret a la dreta del monitor, però… Com podries explicar el soroll d’un teclat a algú que mai l’ha escoltat? Com podries explicar l’experiència de veure a algú que sempre ha estat cec? Això són qualitats subjectives de com experimentem i és complex trametre-les a qui no les comparteix.
Hi ha dos tipus de consciència: la fenomenològica i la funcional.
La consciència fenomenològica fa referència a “allò que sentim” quan experimentem alguna cosa, és la que ens endinsa en el món de les experiències subjectives amb preguntes com ara “com perceps el color vermell?” o explicar pensaments com els de l’assaig What is it like to be a bat? (“Què se sent en ser un ratpenat?”) de Thomas Nagel sobre el llibre que porta el mateix títol .
Per altra banda, la consciència funcional se centra en el seu paper dins dels processos cognitius i dels comportaments d’un organisme, és a dir, com les experiències subjectives influeixen en la nostra manera de pensar, en la presa de decisions i en les accions que duem en el dia a dia.
Hi ha qui diu que tots dos tipus de consciència estan lligats i no poden separar-se, mentre que d’altres creuen que poden existir de forma independent.
Un exemple que mostra aquesta discussió és l’experiment mental del zombi filosòfic : imagina un humà que sembla, actua i parla com un ésser conscient, però al que li manca qualsevol forma de consciència. Aquest ser no té experiències subjectives i, tot i la seva aparença externa, no té un “món interior”. Encara que per alguns pugui semblar un cas poc probable, serveix per demostrar que, almenys en la imaginació, es poden separar les propietats funcionals i fenomenològiques de la consciència.
Aprofundint una mica més: un grup famolenc de zombis i en estat de semidescomposició camina sense rumb. Les seves accions obeeixen a impulsos desconeguts: els manca intel·lecte o motivacions racionals, veritat? Són, potser, símptoma de les pors que atemoreixen la nostra societat?
Un dels estudis més coneguts sobre l’estudi de la consciència es coneix com El problema fàcil i el problema difícil : el primer implica entendre els aspectes funcionals del cervell que possibiliten la consciència, mentre que el problema difícil implica elucidar per què i com tenim experiències subjectives i qualitatives. Aquest darrer continua sent un dels misteris més persistents i que es resisteixen a la seva resolució.
Hi ha qui diu que és un trencaclosques que no es pot resoldre, és a dir, mai podrem comprendre realment per què tenim experiències subjectives. D’altres van més enllà, proposant que el problema difícil o, fins i tot, la consciència mateixa no són res més que il·lusions .
Ningú negarà que la comprensió de la consciència i de les seves complexitats pot fer que l’experiència de la consciència sigui fascinant. Per què estem vius? Per què existeix alguna cosa en lloc del res? Per què existeix l’univers? Aquestes preguntes, potser sense resposta, són essencials per a la nostra existència i reflecteixen un desig profund per entendre quin és el nostre lloc en el cosmos.
Centrem-nos en aquest darrer supòsit: i si és una pregunta sense resposta? En la seva Crítica de la Raó Pura Kant ja hi havia pensat, i deia que la raó humana està destinada a fer front a aquest tipus de preguntes que no pot ignorar, però que estan més enllà de la seva capacitat per respondre.
Avui, en l’època de la intel·ligència artificial, cada vegada es desvelen més secrets, i aquells que romanen sense resoldre afegeixen un encant especial a la nostra experiència i motives la nostra curiositat.
📎 Alcaine, A. [Albert]. (2024, 08 setembre). Preguntes, potser, sense resposta. PsicoPop. https://www.psicopop.top/ca/preguntes-sense-resposta-i-consciencia/
Amb la col·laboració de l’Institut Erickson.
📖 Referències:
Per què és impossible esternudar amb els ulls oberts?
Jo afegiria: si un rei fa un pet, és un gas noble?
Com pot haver sorgit l’univers del no-res? Quin és el sentit de la vida? Si Déu existeix, qui el va crear? Existeix la veritat? Què passa quan morim? Es pot no existir? Quan arribarà l’univers a la seva fi? L’ésser humà és bo o dolent per naturalesa? Quin és el secret per a ser feliç? Soc la meva consciència? Què determina la creativitat? Som part d’una simulació? Què és el temps? On van els records que s’obliden? El pensament dona lloc a les emocions o és al revés? Què és la llibertat? Què hem de fer si veiem un animal en perill d’extinció menjant una planta en perill d’extinció?